El Tribunal Suprem mitjançant sentència de data 20/11/2018 ha establert que la convivència amb un tercer d'un dels cònjuges extingeix el dret d'ús de l'habitatge familiar després del divorci.

 

Es tracta d'un supòsit en el qual la mare amb els fills ostentava l'ús de l'habitatge familiar després de la sentència de divorci i el pare va plantejar un procediment de modificació de mesures sol·licitant “ l'extinció del dret d'ús de l'habitatge que constitueixoel domicili familiar en favor de la mare amb els fills podent les parts procedir a la venda de la mateixa o a la seva adjudicació a un d'ells amb el consegüent abonament a l'altre de l'import corresponent, i alternativament i si no s'estimés aquesta pretensió principal es modifiqui la pensió d'aliments que el pare satisfà “ en conviure la progenitora amb una tercera persona en el mateix .

 

La qüestió controvertida resolta per l'Alt Tribunal és “ la determinació dels efectes que produeix la convivència de la progenitora, que té atribuït l'ús de l'habitatge familiar, al costat dels fills menors, amb una nova parella, respecte d'aquest dret d'ús.” Un assumpte sobre el qual no s'havia pronunciat la sala segona.

La sentència recorreguda declarava “ extingit el dret d'ús al moment en què es procedeixi a la liquidació de la societat a guanys” sobre la base de que 

"l'habitatge litigiós, abans del fet de l'entrada en la vida de l'esposa de la seva nova parella, podia seguir-se considerant com a habitatge familiar quan servia a un determinat grup familiar encara que desmembrado i desintegrat després de la crisi matrimonial. Però precisament per l'entrada d'una tercera persona en l'àmbit sentimental de l'esposa i materialment en la qual va ser habitatge familiar fa perdre a l'habitatge la seva antiga naturalesa d'habitatge familiar per servir en el seu ús a una família diferent i diferent. Per això la sentència de la Sala Primera de 19 de novembre de 2013 solament considera habitatge familiar aquella en què la família hagi conviscut, amb una voluntat de permanència de manera que usant aquest criteri considerem que desapareguda aquesta família, ben unida o disgregada, l'habitatge ha de perdre també la consideració d'habitatge

familiar. Perquè com assenyala la sentència citada no pot qualificar-se de familiar a l'habitatge que no serveix a les finalitats del matrimoni i estimem que no té sentit que els fills i el custodio segueixin mantenint l'ús d'un immoble que ja no serveix a les seves primitives finalitats més enllà del temps que es necessiti per liquidar la societat ganancial".

Contra la citada sentència va interposar el Ministeri Fiscal  recurs de cassació per infracció de l'article 96.1 del Codi Civil considerant  que en aquesta classe de procediments ha de prevaler l'interès del menor i  no el patrimonial dels progenitors. 

El Tribunal Suprem, “ratifica els arguments i pronunciaments de la sentència recorreguda i desestima el recurs.

 La introducció d'un tercer en l'habitatge en manifesta relació estable de parella amb la progenitora que es va beneficiar de l'ús per haver-se-li assignat la custòdia dels fills, aspecte que s'examina, canvia l'estatus del domicili familiar. No es nega que a l'empara del dret a la llibertat personal i al lliure desenvolupament de la personalitat es puguin establir noves relacions de parella amb qui s'estimi convenient, la qual cosa es qüestiona és que aquesta llibertat s'utilitzi en perjudici d'uns altres, en aquest cas del progenitor no custodio. Una nova relació de parella, després de la ruptura del matrimoni, té evident influència en la pensió compensatòria, en el dret a romandre a la casa familiar i fins i tot en l'interès dels fills, des del moment en què introdueix elements de valoració diferents dels quals es van tenir en compte inicialment i que, en relació al que aquí es qüestiona, s'hauran de tenir en compte, sense perdre de vista aquest interès dels fills, que és el que va servir de títol d'atribució de l'ús, a l'empara de l'article 96 del Codi Civil.

Una vegada més s'adverteix la insuficiència de l'article 96 del Codi Civil per resoldre aquest i altres problemes associats a l'ús del domicili familiar.”

Sens dubte, l'interès prevalent del menor és la suma de diferents factors que tenen a veure no solament amb les circumstàncies personals dels seus progenitors i les necessitats afectives dels fills després de la ruptura, del que és corol·lari lògic i natural la guarda i custòdia compartida, sinó amb altres circumstàncies personals, familiars, materials, socials i culturals que han de ser objecte de valoració per evitar en tant que sigui possible un actor de risc per a l'estabilitat del nen, i que fet i fet van a condicionar el manteniment d'un status sí no similar sí semblat al que gaudia fins a aquest moment. Això s'aconsegueix no solament amb el fet de mantenir-los en el mateix ambient que proporciona l'habitatge familiar, sinó també amb una resposta adequada dels seus pares als problemes econòmics que resulten de la separació o del divorci, per fer front tant a les despeses que comporta una doble ubicació dels progenitors, com als aliments presents i futurs. La situació del grup familiar no és la mateixa abans que després de la separació o divorci, especialment per a les economies més febles que es divideixen i, particularment, quan un dels cònjuges ha d'abandonar el domicili o quan es bloqueja la normal disposició del patrimoni comú de tots dos cònjuges impedint una cobertura econòmica major, no solament en favor dels fills, sinó dels propis pares que han contribuït a crear un patrimoni comú afectat després de la separació per una situació de real incertesa.”

Assenyala el TS a  dos factors que eliminen el rigor de la norma en cas de desacord entre els cònjuges: 

1) “El caràcter no familiar de l'habitatge sobre la qual s'estableix la mesura, entenent que una cosa és l'ús que es fa de la mateixa vigent la relació matrimonial i una altra diferent que aquest ús permeti qualificar-la de familiar si no serveix a les finalitats del matrimoni “

2) “Que el fill no precisi de l'habitatge per trobar-se satisfetes les necessitats d'habitació a través d'altres mitjans; solució que requereix que l'habitatge alternatiu sigui idònia per satisfer l'interès prevalent del menor” .

 

Si es troba en aquesta situació consulti'ns el seu cas  per estudiar la possibilitat de sol·licitar una modificació de mesures del seu procediment de divorci.

 

Horcajada advocats