Avinguda Blondel 27, 7º, 1º

25002 Lleida - Espanya

En què consisteix el delicte d’abandonament de família? I el delicte d’impagament de pensions?


El nostre Codi Penal, Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, regula en la SECCIÓ 3a DEL CAPÍTOL III DEL TÍTOL XII del LLIBRE II del CODI PENAL els Delictes relatius a l’abandonament de la família, menors i incapaços, en els seus articles 226 i 227.

Entre les conductes que el Codi Penal tipifica com a constitutives dels delictes d’abandonament de família, menors o incapaços, sota la regulació continguda en la secció 3a del capítol III del títol XII del llibre II del Codi penal, en primer lloc trobem, aquelles consistents en deixar de complir els deures legals d’assistència inherents a la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar o de prestar l’assistència necessària legalment establerta per al manteniment dels seus descendents, ascendents o cònjuge, que es trobi necessitat i que constitueixen el delicte de abandonament de família, previst en l’art. 226 del Codi Penal, que estableix "El qui deixi de complir els deures legals d’assistència inherents a la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar o de prestar l’assistència necessària legalment establerta per al manteniment dels seus descendents, ascendents o cònjuge, que es trobin necessitats, serà castigat amb la pena de presó de tres a sis mesos o multa de sis a 12 mesos. El jutge o el tribunal pot imposar, motivadament, al reu la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar per temps de quatre a deu anys ".

El bé jurídic protegit, com advertim, el constitueix el dret subjectiu a l’assistència que tenen els fills, el cònjuge i, si escau els ascendents d’una persona (STS de 28 de juny de 1988 i 30 octubre 1990).

En relació a aquest tipus delictiu, hem d’advertir que es tracta d’un delicte d’omissió (STS de 3 de març de 1987, entre d’altres), perquè el comportament que se sanciona consisteix en un no fer per part d’una persona que es troba obligada a observar un determinat comportament positiu (STS de 14 de gener de 1992). Aquest delicte es sustenta, en la conducta comuna i genèrica de l’incompliment dels deures legals d’assistència inherents a la pàtria potestat, tutela o matrimoni (STS de 3 de març de 1987), incompliment que per assolir categoria delictiva ha de tenir per causa específica , alternativa o conjuntament, l’abandonament maliciós del domicili conjugal o la conducta desordenada del que incompleix aquella assistència, havent declarat el Tribunal Suprem que "abandonament maliciós", equival a separar-se sense justificació, mòbil, raó o pretext fonamentat, residint la causa exclusiva en el caprici o arbitrària i irraonable decisió del cònjuge acusat, i en segon lloc, per "conducta desordenada", el Tribunal Suprem considera que s’ha d’entendre tot comportament reprotxable i en general tot el que s’aparti d’un comportament normal i honest, que com a conseqüència comporti la indigència o el desemparament dels seus familiars, trencant el bon ordre i diligència en el compliment de les seves obligacions annexes a les relacions familiars i patern-filials que comprometi la subsistència d’aquells a qui legalment de dispensar aquesta prestació.

Així mateix, la jurisprudència per a considerar que existeix aquest fet delictiu, ve exigint l’existència de l’element subjectiu, "dol específic d’abandonament", consistent en la denominada "voluntària i maliciosa omissió del compliment dels esmentats deures". En aquest sentit, els requisits necessaris per a la comissió d’aquest delicte d’abandonament de família són: l’omissió dels deures d’assistència, l’abandó maliciós i voluntari en relació amb la possibilitat de complir-los, i el requisit que hi hagi una certa permanència de la situació creada.

En segon lloc, dins dels delictes d’abandonament de família, menors o incapaços, el nostre Codi Penal també recull en la secció 3a del capítol III del títol XII del llibre II del Codi Penal, el delicte d’impagament de pensions alimentàries previst en l’art . 227 del Codi Penal disposa que: El qui deixi de pagar durant dos mesos consecutius o quatre mesos no consecutius qualsevol tipus de prestació econòmica a favor del seu cònjuge o els seus fills, establerta en conveni judicialment aprovat o resolució judicial en els supòsits de separació legal, divorci, declaració de nul·litat del matrimoni, procés de filiació, o procés d’aliments a favor dels seus fills, serà castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a 24 mesos.

Segons l’art. 124 del Codi Civil s’entén per aliment tot el que és indispensable per al manteniment, habitació, vestit i assistència mèdica dels fills, incloent l’educació. El dret a la pensió d’aliments a favor dels fills aquesta instituït en l’art. 39 de la Constitució Espanyola, i en els art.110, 111, 146 i 154 del Codi Civil, per això la pensió d’aliments dels fills és prioritària, i són els pares els obligats a prestar aliments als fills menors, sense que serveixi d’excusa la separació, divorci o nul·litat matrimonial. (Art. 92 del Codi Civil).

L’art. 226 del Codi Penal té com a finalitat evitar l’incompliment reiterat i voluntari de l’obligat al pagament, adoptant-se una especial protecció pel que fa als fills menors, a fi de facilitar l’obtenció de les quantitats degudes.

Ens trobem davant d’un delicte especial propi, en la mesura en què el delicte d’impagament de pensions alimentàries només pot ser comès per aquella persona que està obligada per sentència o conveni judicial a realitzar el pagament en un dels procediments continguts en el mateix article, bé de la pensió d’aliments a favor dels fills o bé de la pensió compensatòria a l’ex cònjuge. Per exercitar l’acció penal és competent el jutjat del lloc de la comissió del fet delictiu, és a dir, el del lloc on hagi de produir-se el pagament als beneficiaris.

El bé jurídic protegit el constitueix la seguretat familiar, més concretament, la seguretat dels membres de la família que poden trobar-se davant d’una situació més vulnerable després de la ruptura de la unitat familiar. El delicte d’abandonament de família, en la seva modalitat d’impagament de pensions, constitueix un delicte de perill abstracte, atès que la consumació del delicte es produeix per la realització de la conducta típica de deixar de pagar durant dos mesos va consecutius o quatre mesos no consecutius la pensió a la qual està obligat per conveni judicial o sentència, sense que s’exigeixi haver-se produït un resultat efectiu (fills desnodrits per no haver pagat la pensió, etc ..), de tal manera que tot i que els fills no haguessin patit cap perjudici , resulta possible la imputació del delicte.

La jurisprudència exigeix que "per a la consumació de la infracció, no n’hi ha prou simple incompliment de deures, sinó que cal que aquest incompliment s’hagi produït de manera maliciosa, és a dir, sense justificació, sense base, sense cap motivació, per pur capritx i arbitrària i irraonable decisió de l’acusat "(SAP Badajoz de 5 de desembre de 2013, rec.528 / 2013).

Per tant, perquè s’entengui comès el delicte d’impagament de pensions de l’art. 227 del Codi Penal, tal com sosté la Sentència del Tribunal Suprem (STS), Sala Penal, Secció 1ª, número 185 de data 13 de febrer de 2001, han de concórrer diversos requisits. En primer lloc que hi ha una resolució ferma (sentència de divorci, nul·litat, separació, filiació o aliments) que fixi i obligui a un dels progenitors a abonar una pensió alimentària a favor dels seus fills, que estan a càrrec de l’altre progenitor. És el títol judicial que serveix d’acreditació davant l’incompliment. En segon lloc, que hi hagi una conducta omissiva, és a dir que es produeixi l’impagament de la prestació econòmica establerta durant dos mesos consecutius o quatre mesos alterns. I en tercer lloc, cal l’existència d’un element de caràcter subjectiu, que fa especial referència al dol o la intencionalitat de qui no paga la prestació a què està obligat, en el sentit que no paga "no perquè no pugui" si no perquè no vol. Per a això, cal que s’acrediti la voluntat conscient i volguda per la persona obligada al pagament de no voler realitzar aquesta conducta. És a dir, que malgrat el coneixement de l’obligació de pagar, hi hagi voluntarietat de no pagar, anomenada, omissió dolosa del pagament.



Bufet Horcajada


© Copyright. Horcajada Advocats . Tots els drets reservats.